Tot va començar als carrers. El graffiti em va ensenyar a pensar en imatges que han de funcionar soles, obertes a la lliure interpretació de qualsevol que hi passi pel davant. Després va arribar la direcció audiovisual, i amb ella l'storyboard, que és gairebé el contrari: una imatge que només cobra sentit al costat de la següent. El que faig es mou entre aquests dos mons.

M’interessen els personatges que no encaixen enlloc, les escenes on es confonen la realitat i els somnis, i les atmosferes sobrecarregades a punt de trencar-se. És en aquell lloc on tot comença a difuminar-se, des del qual construeixo les meves imatges plenes de malenconia i caos poètic.

Sobre el paper treballo el llapis, els pastels i la tinta; sobre la pantalla l'oli, l'aquarel·la i les textures; sobre les parets l'esprai, la pintura i les plantilles. Mai no podria triar entre cap d'aquestes eines, perquè és en barrejar-les quan descobreixo la manera d'elaborar totes aquestes escenes en mutació constant.